Impulsor del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. L’any 1911 és nomenat president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, però les discrepàncies amb Pompeu Fabra i amb altres membres de la Secció causen la seva ruptura amb la institució.

Als 15 anys se’n va a viure a Palma per estudiar al Seminari Diocesà. El 1888 esdevé catedràtic d’història eclesiàstica del Seminari. Amb el pas dels anys, manté contacte amb les persones més rellevants del món de les lletres.

Amb l’objectiu d’aconseguir un diccionari de la llengua catalana que inclogui totes les paraules antigues i modernes, viatja per tot el territori de parla catalana. L’any 1926 publica, amb l’ajut de Francesc de Borja Moll, el primer volum del Diccionari català-valencià-balear, una obra de característiques úniques encara ara a l’Europa actual.

Erudit, bibliotecari historiador de la cultura. És considerat com un dels personatges més destacats del procés d’institucionalització de la cultura catalana.

Cursa els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. L’any 1906 organitza l’exposició del llibre català al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. L’any següent és secretari i redactor de l’Institut d’Estudis Catalans. Gràcies a una beca concedida l’any 1911, se’n va a Roma per aprofundir en els seus estudis sobre l’humanisme.

L’any 1914 és nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya i, tres anys més tard, professor de l’Escola de Bibliotecàries. Arran de la destitució d’Eugeni d’Ors com a secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1920), passa a ocupar aquest càrrec fins a la seva mort.

Enginyer, polític i professor universitari. Des del 1914 s’encarrega dels serveis públics de la Mancomunitat de Catalunya, tasca que compagina amb la seva vessant docent a l’Escola d’Agricultura, a la Universitat Industrial de Barcelona i a l’Escola de Bibliotecàries.

L’any 1917 és nomenat director de l’Escola del Treball, fet que permet donar un revulsiu com a centre actiu de cultura popular. Cinc anys després es converteix en el secretari general d’ensenyament tècnic i professional de la Mancomunitat. Amb l’arribada de Primo de Rivera (1923), renuncia als seus càrrecs públics i crea la Indústria de Coure-Electrolític.

Entre la seva obra destaca ‘Sobre los fundamentos de la termodinámica’ (1914), ‘El socialisme i el problema de Catalunya’ (1923) i ‘Manual pràctic del socialisme català (1933).

Polític, advocat, economista, escriptor i periodista. És membre fundador de la Secció d’Història i Arqueologia i de la de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-1930).

Es llicencia en dret a la Universitat de Barcelona i a partir de l’any següent, el 1895, comença a formar part de l’equip de redacció de la revista ‘L’avenç’. Arran dels seus contactes amb l’anarquisme, el 1896 és detingut i esdevé un dels implicats en el procés de Montjuïc, en què el condemnen a vuit anys de presó. No obstant això, les autoritats espanyoles l’exilien a França el 1897 fins que, el 1901, és amnistiat pel govern de Sagasta.

Durant la dictadura de Primo de Rivera es dedica a la literatura però, amb l’arribada de la Segona República Espanyola, torna activament a la política. Francesc Macià l’incorpora a la comissió redactora de l’Estatut de Núria i el 1933 el nomena conseller de Justícia i Dret. Després de la Guerra Civil s’exilia a Buenos Aires amb tota la seva família.

Lingüista i enginyer químic. És considerat l’artífex de la llengua catalana moderna. Autor de la ‘Gramática de la lengua catalana’ (1912) i impulsor de la promulgació de les ‘Normes ortogràfiques’ (1913). Amb el ‘Diccionari ortogràfic’ (1917) completa les ‘Normes’ del 1913.

L’any 1932 accedeix a la Càtedra de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona i, un any més tard, esdevé president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Barcelona. El ‘Diccionari de la llengua catalana ‘ (1932) estava pensat com l’esbós del futur diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 31 de gener de 1939, cinc dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, creua la frontera francesa. El seu llarg pelegrinatge passa per París, Montpeller i Perpinyà, i acaba a Prada de Conflent, on mor. Entre el 14 de setembre de 1945 i el 22 de gener de 1948 és conseller de la Generalitat a l’exili.

Metge i polític català. Catedràtic a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. És un dels fundadors de la Unió Regionalista (1900) i de la Lliga Regionalista (1901), i també un dels membres fundadors de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1911).

El 1882 es llicencia en medicina a la Universitat de Barcelona. Anys després exerceix com a director del Museu Anatòmic a la Facultat de Medicina de Barcelona. Funda dues clíniques ginecològiques a la ciutat comtal, d’on sorgeixen les experiències que explica a les seves classes i al llibre ‘Tratado de Ginecología’ (1903). És el primer a practicar una cesària a Catalunya(1910).

Com a polític, actua en els àmbits de la sanitat i l’ensenyament mèdic. Quan es constitueix la Mancomunitat, és nomenat conseller de l’àmbit de la sanitat. Destaca el seu projecte per la reforma de la Casa de la Maternitat, projecte que queda aturat a causa de la seva mort.

Historiador, crític d’art i museòleg. Destaca la seva obra en defensa, estudi i difusió del patrimoni català. A través dels seus escrits exerceix una influència en l’orientació estètica del Noucentisme.

Durant la seva etapa al capdavant de la Direcció General dels Museus d’Art i com a secretari de la Junta de Museus, duu a terme un acurat treball en l’arrencament de les pintures murals romàniques, eix fonamental de les actuals col.leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Amb la dictadura de Primo de Rivera és destituit del seu càrrec i, condemnat pel Tribunal de Depuració de Funcionaris Municipals a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pel delicte d’auxili a la rebel.lió armada.

Meteoròleg, astrònom i sismòleg. Fundador i director del Servei Meteorològic de Catalunya (1921-1939). Doctorat en Ciències Físiques amb una memòria sobre astronomia.

L’any 1893 passa a ser encarregat dels observatoris de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Organitza i presideix el Servei Horari Oficial, que fixa l’hora oficial de la ciutat de Barcelona. Estant al front de l’Observatori de la Granja Experimental de la Diputació de Barcelona, presenta un projecte que s’acaba definint en la construcció de l’Observatori Fabra.

Amb l’ajuda de l’Institut d’Estudis Catalans crea l’Estació Aerològica de Barcelona. També presideix l’Ateneu Barcelonès, la Societat Astronòmica de Barcelona i la Secció de Ciències de l’IEC.

Pedagog, lingüista i historiador. L’any 1915 comença la seva trajectòria com a funcionari del Consell d’Investigació Pedagògica, conegut més endavant com a Consell de Pedagogia, del qual va ser secretari entre el 1916 i el 1923.

És administrador general de l’Escola Industrial (1917), dirigeix els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l’Escola Montessori (1922). Publica articles a Quaderns d’Estudi i és president de la comissió tècnica de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’any 1924 es trenca la seva trajectòria com a funcionari i, junt amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, funda la Mútua Escolar Blanquerna, que experimenta mètodes de l’escola activa.

És la primera professora titular de l’Escola de Bibliotecàries, a partir del curs 1919-1920. Quan s’inicia en la docència té per encàrrec dur a terme el curs preparatori del pla d’estudis, datat del 1919. Aquest curset conté matèries relacionades amb la cultura general i serveix per preparar les futures alumnes de cara a l’examen d’ingrés a l’Escola.

L’any 1913 obté el grau de batxiller. Al curs següent ingressa a la Facultat de Filosofia i Lletres, on es llicencia al mes de juny de 1915. Lois reivindica el dret de la dona a ser diputada i a treballar

Arquitecte. Duu a terme una tasca fonamental com a restaurador de monuments. L’any 1903 obté el títol d’arquitecte i, durant els primers anys d’exercici, realitza obres de nova planta amb un gran interès modernista.

Al 1915 es converteix en director del Servei de Conservació de Monuments. Des del 1929 també ocupa el càrrec d’arquitecte conservador de monuments del Ministeri d’Instrucció Pública.

Aquests dos càrrecs li permeten participar en la restauració de monuments com la casa dels Canonges, el pont romà de Martorell, les muralles de Montblanc i, els monestirs de Poblet, Sant Cugat del Vallès i Sant Pere de Rodes.

Editor i escriptor. Fundador i director de la revista ‘L’Avenç’. És membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, inspector de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola de Bibliotecàries.

És considerat un dels protagonistes de la transformació de la cultura catalana de final del segle XIX i principi del XX. Entre els anys 1915 i 1927 presideix el Centre Excursionista de Catalunya i l’Ateneu Barcelonès. També forma part de la comissió tècnica organitzadora del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

És l’impulsora del conegut mètode que duu el seu nom, implantat arreu del món. A través d’aquest sistema, s’ofereix als petits un espai adaptat on poden viure tot el dia vigilats per una institutriu. Els pares poden entrar al centre i controlar l’activitat que realitza el seu fill, sempre i quan no interrompin el bon funcionament del mètode.

Tot i l’èxit d’aquest, no deixa de treballar per millorar-ne la seva implantació. Realitza conferències i cursos de formació per les principals ciutats d’Europa, Amèrica i Àsia.

Als 26 anys, Montessori es converteix en la primera dona italiana que aconsegueix el certificat de metgessa. També ingressa a la Universitat de Roma com a assistenta en la clínica psiquiàtrica. Tot i haver rebut una primera formació com a metgessa, amb el pas dels anys la seva activitat es va aproximant a la branca de la pedagogia.

Doctor en dret i en filosofia i lletres. Col.labora a ‘La Renaixença’, ‘El Poble Català’ i altres publicacions. És nomenat director d’Instrucció Pública (1917) però és destituït tres anys després per discrepàncies amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya.

Amb el pseudònim de ‘Xènius’ signa gloses, amb un estil irònic, intel.lectual i concís. Són una crítica a una Catalunya modernista poc ambiciosa i amb un aire pessimista, però alhora són una exaltació d’una nova Catalunya noucentista emergent, amb una visió europea.

Després de ser apartat de la vida política catalana, comença a escriure en castellà i, l’any 1923, s’estableix a Madrid. Durant la Guerra Civil ingressa a la Falange Española i és nomenat cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes, fet pel qual a Catalunya és tractat com un traïdor a la llengua i un franquista.

Metge fisiològic i polític, fill de Jaume Pi i Sunyer i germà de Carles Pi i Sunyer i Santiago Pi i Sunyer. L’any 1920 es converteix en el director de l’Institut de Fisiologia de la Mancomunitat, on crea una escola de prestigi internacional.

Professor i catedràtic de fisiologia a Sevilla i a Barcelona, l’any 1912 funda la Societat Catalana de Biologia de l’Institut d’Estudis Catalans. També esdevé el president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i director de la publicació ‘Treballs de la Societat de Biologia’.

És un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana. A partir del 1918 és diputat de les Corts espanyoles per Figueres, fins a l’any 1923, quan abandona l’escó arran de l’esclat de la dictadura de Primo de Rivera. Amb l’inici de la Guerra Civil s’exilia a París i d’allà se’n va a viure a Veneçuela, on el 1945 funda i es converteix en el primer president del Centre Català de Caracas. L’any 1963 marxa a Mèxic, on mor dos anys després.

Llicenciat en lletres i arquitectura. Professor dels Estudis Universitaris Catalans. Secretari del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1907).

A Itàlia (1903-1904) coneix les grans obres del Renaixement i s’interessa per la supervivència de la cultura catalana al sud de la península Itàlica. També intervé en la restauració i trasllat al Museu d’Art de Barcelona d’obres romàniques i gòtiques disperses.

L’any 1913 es trasllada a Toronto, on es dedica a l’arquitectura i imparteix classes d’espanyol a la universitat. És professor d’Història de l’Art a Califòrnia (1921-1929) i, més tard, a Chicago, Nova York i Ginebra.

President de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1915), vicepresident del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i president dels Jocs Florals de Barcelona (1907). És un dels impulsors dels Estudis Universitaris Catalans i membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

L’any 1878 es doctora a Madrid i dos anys més tard és nomenat auxiliar de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. El 1885 obté la Càtedra de Literatura General a la Universitat de Barcelona i, per concurs, cobreix la vacant de Milà i Fontanals.

Duu a terme una destacada defensa de les aspiracions territorials gregues sobre diverses regions ocupades pels turcs. Això el porta a escriure un manifest d’adhesió a la causa grega, inspirant-se en Prat de la Riba.

Filòleg, professor i historiador de la literatura catalana. És el primer director de la Biblioteca de Catalunya (1914) i organitza la xarxa de Biblioteques Populars, fundada un any més tard. Des d’aquell mateix any és professor de literatura catalana, bibliologia i biblioteconomia de l’Escola de Bibliotecàries, institució que presideix entre 1930 i 1939.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, decideix traslladar el fons de la Biblioteca de Catalunya des del Palau de la Generalitat fins a l’antic Hospital de la Santa Creu, salvaguardant, així, el valuós tresor bibliogràfic d’aquesta institució. Un cop acabada la Guerra, és depurat per les autoritats franquistes, desposseït dels seus càrrecs i apartat de l’exercici de la docència i de l’administració pública, motiu pel qual decideix dedicar-se a la recerca.

Al llarg de la seva trajectòria publica una sèrie de manuals de biblioteconomia, com ‘Classificació decimal de Brussel.les: adaptació per a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya’ (1920).

Últim president de la Mancomunitat de Catalunya. President de la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa (1891-1896) i fundador de l’Escola d’Enginyers Tèxtils de Terrassa (1902), impulsa la Unión Monárquica Nacional com a moviment de força dinàstica en contra del catalanisme, coalició que fracassa electoralment.

El gener de 1924 és elegit president de la Mancomunitat per una assemblea de diputats imposats pel dictador Primo de Rivera. Sense catalanistes al poder, vol assolir la descentralització que els anteriors governs de la Mancomunitat no havien estat capaços d’aconseguir.

Promou canvis en el projecte impulsat per la mateixa Mancomunitat i per la Diputació de Barcelona. Això porta a l’exclusió, el juny de 1924, d’un centenar de professors i funcionaris resistents a la nova política, fet que deixa malmeses bona part de les escoles tècniques de titularitat de l’ens català.

Dimiteix l’any 1925 quan Primo de Rivera decideix liquidar l’activitat de la Mancomunitat de Catalunya.

Pedagoga que contribueix a l’expansió de l’escola pública catalana de principis del segle XX.

Cursa magisteri a Barcelona i a l’Escola Central de Magisteri de Madrid. Complementa els seus estudis a la ciutat de Ginebra i decideix conèixer de prop les diferents metodologies pedagògiques que s’imparteixen arreu d’Europa.

Al 1921 rep l’encàrrec de dissenyar el pla d’estudis de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. També ofereix cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat, a les escoles d’estiu i en aquest mateix Institut.

Del 1914 al 1930 és la primera directora de la secció de nenes de l’Escola del Bosc. Posteriorment exerceix el mateix càrrec al Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar fins al 1939, quan la jubilen.

Doctor en ciències exactes i en ciències f ísiques, enginyer de camins, canals i ports i enginyer industrial. Exerceix una activitat pedagògica important i és membre fundador de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’any 1916 guanya el concurs per ocupar la direcció de la Secció de Telèfons de la Mancomunitat, que té l’objectiu de fer arribar el telèfon a tot Catalunya.

El 1918 és escollit per dirigir la Secció de Ferrocarrils Secundaris, que té com a principal finalitat la descentralització del territori, fet que no es pot assolir a causa de la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923.

També és nomenat director d’obres dels Ferrocarrils de la Mancomunitat i, durant l’última etapa de la institució (1923-1925), dirigeix i projecta la construcció del Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona.